En
aquesta entrada, com ens indica el seu títol, tractarem les possibilitats
didàctiques de l’ordinador i les xarxes dins les aules. Aquestes són moltes i
molt variades; però abans de tractar el tema principal que ens ocupa necessitam
fer esment i reflexionar sobre l’enorme canvi que han produït les noves
tecnologies a la nostra cultura.
Així
doncs, podem afirmar que les tecnologies de la informació i la comunicació,
TICs a partir d’ara, estan molt presents a les nostres vides i ja formen part
de la nostra realitat diària. Vivim en un moment històric molt interessant: els
joves han crescut en una societat on les tecnologies els han acompanyat en el
seu desenvolupament, i aquestes han variat i sorgit com no ho havien fet al
llarg de la humanitat (Cabero). Aquestes tecnologies han canviat la societat,
la seva manera de comunicar-se, de relacionar-se, d’aprendre, de moure’s, etc.
Aquests canvis són reals, i el món educatiu no els pot ignorar.
Boschma
ens assegura que la generació d’ara és distinta a la nostra degut a tres canvis
fonamentals: “ha decaigut la importància de l’autoritat com a font de
coneixement, ha nascut una manera diferent d’accedir a la informació i
l’ordinador ha deixat de ser una màquina d’escriure sofisticada per
convertir-se en una màquina social”. Per
tant, si els infants d’avui tenen una visió diferent i una manera de fer i
d’aprendre diferent, per què seguim amb una educació arrelada als mètodes
tradicionals i som tan reticents a introduir la noves tecnologies d’una forma
real?
L’evolució
d’aquestes tecnologies va a una velocitat extrema i el canvi és constant.
Exemple d’això és l’evolució de la web 1.0 a la 2.0. La primera ja va
revolucionar les Tics però immediatament es va veure superada per una altre
revolució, la web 2.0, d’on sorgiran altres termes com l’educació 2.0,
l’empresa 2.0 o la societat 2.0. Aquesta web “implica una evolució tecnològica
– instrumental des de la web 1.0; és el passar d’una web estàtica a una
dinàmica, la transformació de la web com a lectura a la web com escriptura, el
canvi d’una web textual a una audiovisual, i la utilització de noves eines de
comunicació més participatives i col·laboratives”. (Cabero) Les característiques
d’aquesta, com ens assenyalen (Pardo, 2007; Castaño i altres, 2008) són:
- És dinàmica: els continguts s’actualitzen constantment.
- Són col·laboratives: s’elaboren per un grup de persones.
- Són simples i intuïtives.
- Poden ser utilitzades sense necessitat d’instal·lar res a un ordinador. La web és la plataforma.
- Entorn amigable i interactiu.
- L’usuari té la capacitat de gestionar: què, quan i com publicar.
La web 2.0 és un gran exemple del canvi que s’està produint i esmentàvem al principi. És una eina que introdueix la “interactivitat, aprenentatge col·laboratiu, multidireccionalitat, llibertat d’edició i difusió...” (Cabero); però, evidentment, la seva qualitat dependrà de l’ús que en facin d’ella. Perquè a pesar que aquest pot ser un instrument molt útil per a l’educació, no vol dir que la seva utilització impliqui introduir la innovació i aprenentatges tecnològics de qualitat; serà la forma que en faci d’aquest estri el que ens aporta la qualitat, es a dir, no tan sols és vàlid la quantitat d’ús que se’n faci, sinó que és més important la qualitat d’aquest ús.
Així
doncs, podem observar com la web 2.0 pot ser una gran possibilitat didàctica de
la xarxa. Però aquesta web no és una simple eina, és tota una revolució que va
més enllà de la tecnologia. Com ja hem esmentat, de la web 2.0 surten altres
termes com l’educació 2.0; com ens diu Cabero: “seria aquella que tenint en
compte les noves característiques dels alumnes, i les possibilitats de les
noves eines de comunicació que s’han originat a la xarxa de la filosofia de la
web 2.0, es planteja una nova forma d’actuar i replantejar el fet educatiu. Per
tant, continuant amb aquest gran canvi que s’està produint, observam que a l’escola
també s’ha ocasionat, amb la gran diferència que la seva evolució és més lenta
que l’evolució que duen a terme els seus alumnes. Així doncs, trobam dos ritmes
evolutius que haurien d’anar en consonància però no és així; el que provoca un
retràs en la qualitat de l’educació i alhora fa evident els beneficis que
existeixen a una educació 2.0.
Amb
això, el que hem vull referir és a la diferència obvia que existeix envers al
canvi d’aprenentatge que tenen els alumnes d’avui dia degut al canvi produït a
tots els àmbits de la societat i l’ensenyament que hi ha actualment a les
escoles. Això fa veure evident la necessitat de canvi educatiu; les classes necessiten
d’una interacció i una col·laboració activa, d’aprenentatges múltiples, de
fonts d’informació diverses... i tot això, ens ho ofereix l’educació 2.0. Per
tant queda evidència de la possibilitat didàctica de l’educació 2.0 ja que dota
de possibilitats als docents per fer arribar els continguts i objectiu del
currículum als seus alumnes d’una forma real i adaptada a les seves necessitats
d’aprenentatges.
Per
facilitar la comprensió del que hem citat anteriorment, podem observar diversos
exemples d’aquesta metodologia. Un d’ells seria l’exemple d’un docent que va
utilitzar com a eina el twitter encarregant al seu alumnes de secundària el
treball d’anar resumint “El Quixot” en aquesta plataforma. Aquest treball que
inclou l’educació i la web 2.0 treballa alhora una gran quantitat d’aprenentatges
dels continguts i objectius que hi ha al currículum. Com aquest exemple també d’altres
podrien ser semblants, com la creació de plataformes per treballar diversos
projectes, la recerca de material per treballar alguns temes, etc.
Així
doncs, ens podem fer una idea de les infinites oportunitats que té la web 2.0
si l’introduïm dins una educació 2.0. D’igual manera, i encara que pràcticament
no l’hem esmentada, vegem les possibilitats que ens ofereix la xarxa: des de
facilitats a l’hora de realitzar una comunicació més instantània i més completa
a eines educatives que ens permeten treballar diversos temes i continguts.
Però
la xarxa i l’ordinador ens possibiliten un infinit de possibilitats, i una d’elles
que vull citar són la caceres del tresor. Aquest és un element més que ens
ofereix la xarxa, consisteix en la creació, podríem dir de joc, on es tracta un
únic tema i l’objectiu és profunditzar els coneixements d’aquest tema. El seu
transcurs sols ser la disposició d’algunes preguntes referent al tema i per a
poder-les contestar l’usuari ha de realitzar una recerca per la xarxa on
normalment els recursos ja venen establerts; aquesta recerca a més de donar-nos
les respostes de les preguntes ens ajuda, d’una forma lúdica, a interioritzar
diversos coneixements del tema. Al finalitzar solem trobar una pregunta final
on la resposta no està als recursos que ens han disposat, sinó que és la
mateixa recerca i el conjunt de tota la informació que ens permet obtenir la
seva resposta. Per tant, aquest element és un altre possibilitat didàctica que
obtenim de l’ordinador i la xarxa que ens és molt útil per treballar a les
aules.
