Les famílies i les TICs.

Les famílies són el principal agent educatiu en la vida dels infants; per aquest motiu, és imprescindible i molt important que les escoles, com agent educatiu que també són, introdueixin les famílies dins el dia a dia del centre. Una bona cohesió i col·laboració entre famílies i centre tindrà conseqüències enormement positives per a l’educació dels infants. Així doncs, si els dos agents educatius més importants per a la l’educació estan units i treballen junts s’obtindran uns resultats òptims que repercutiran en l’adquisició d’una educació de qualitat.

Així doncs, cal mencionar que en el nostre país no sempre s’ha tingut aquesta consideració amb les famílies. El dret de participar en l’educació dels seus fills no es va aconseguir fins l’any 1978 amb la Constitució, a través de la Llei Orgànica del Dret a l’Educació (LODE) de 1985, on a l’article 29 es reconeix la participació dels pares en els Consells Escolars. A partir d’aquí aquesta participació ha anat augmentat, i ja podem veure els pares i mares dels alumnes realitzar diverses activitats dins l’aula i el centre. Però, per desgràcia aquesta participació i col·laboració encara té elements que s’haurien de millorar.

És a n’aquesta millora on entren les Tics com a facilitadores per donar oportunitats de participació i col·laboració a les famílies. Les tecnologies de la informació i comunicació són la revolució de la nostra societat; per això, el centres necessiten introduir aquestes noves tecnologies, no tan sols com a instrument d’organització administrativa o facilitador d’elements didàctics, també com un element més del currículum per tal que els alumnes aprenguin el seu ús i adquireixin unes competències bàsiques per utilitzar les noves tecnologies amb ètica i seny. Però a més, no tan sols són els alumnes que s’han de beneficiar de l’ensenyament i ús de les tic, les famílies també hi han de formar part.

Així doncs, per una part, és important que els centres es plantegin la incorporació d’activitats enfocades a l’ensenyament de l’ús de les tic per a les famílies; d’aquesta forma ens assegurem que els donam eines suficients per poder participar en l’educació dels seus fills i alhora els facilitam instruments que els permetin la participació i col·laboració amb el centre.

Per un altra part, les tic seran els elements que ens facilitaran la comunicació centre-família i viceversa, a més de crear alternatives de participació i col·laboració. Així doncs, elements com la web del centre, el bloc d’aula, el correu electrònic, els sms, els whatsapp, etc., facilitaran als pares saber que ocorre dins el centre i classe del seu fill. Programes com l’skipe, que permeten comunicar-se a través de l’ordinador, permetrà realitzar entrevistes o consultes directes sense haver d’estar present físicament, i no cal dir que en la societat en la que vivim, on duim un ritme accelerat, aquesta opció ens facilita molt poder tenir una conversa sense haver-hi d’estar in situ. Tots aquests estris ens permeten que les famílies i el centre puguin tenir una comunicació més fluida i directa, el que se’ns dubte servirà per facilitar molts d’altres aspectes.

En canvi, les tic no tan sols ens serviran per millorar la comunicació amb les famílies, també ens podem valer d’elles per ajudar a que les famílies participin i col·laborin amb el centre. Per posar un exemple, es poden crear comunitats d’aprenentatge que consisteixen en:

“la puesta en marcha de un proyecto en continua mejora a partir de las contribucions de las persones participantes en el proyecto: familiares, professorado, voluntariado, col·laboradores, externos, etc., realizadas en un portal web que ofrece información bàsica del proyecto. Éste se encuentra en una estructura wiki, cuyas páginas pueden ser editades y se les pueden añadir archivos, si se desea complementar o enriquecer la información. Además ofrece materiales y espacios de comunicación.” (Aguilar i Leiva, 2012)

Aquestes comunitats d’aprenentatge són un exemple, de molts més que hi ha d’haver, que ens demostren, per una banda, la necessitat de que els centres es preocupin pel coneixement que tenen les famílies de les tic (punt que ja hem esmentat abans); i, per una altra banda, la urgència que hi ha de crear activitats alternatives a les ja existents, introduint les tic com element motivador, que ajudin a facilitar la participació i col·laboració de les famílies.

Per tant, com a conclusió, si creiem amb la premissa que la família, com a agent educatiu que és, és important fer-la partícip de la vida del centre, estarem d’acord que les tic són una eina que ens ajudaran a crear aquesta participació i col·laboració, a més de facilitar-nos la comunicació entre el centre i les famílies.

Les TIC a l'aula d'infantil

A partir dels anys 80, els ordinadors i les tics es varen començar a introduir dins les aules de l’Estat Espanyol; però canvis de polítiques, manco recursos econòmics i pèrdua d’interès i creença varen fer que aquesta introducció es reduís. Amb l’entrada del segle XXI varen tornar agafar força les tics; d’una forma més realista i menys ingènua que en els anys 80.

Així doncs, és una realitat que vivim a la “societat de la informació”, les noves tecnologies ens han canviat la manera de comunicar-nos (sent més instantània i flexible), d’informar-mos (ja no hi ha un sol suport ni una sola manera) i, fins i tot, la manera d’aprendre. Per tot això, l’escola, com agent educatiu que és, ha de tenir present aquests aspectes i introduir les noves tecnologies dins els centres educatius i dins les aules.

Les tic s’han de considerar, per una part, com a un objecte d’estudi, incorporant-les a una àrea del currículum o introduint els continguts curriculars relatius a la informàtica en altres àrees properes com les matemàtiques o la tecnologia; ja que és important que els alumnes coneguin i entenguin l’ordinador i les tic com a eina i objecte. Per una altra part, s’ha de considerar com a un mitjà: com a recurs didàctic que ens ajudi assolir els continguts, com a un recurs del desenvolupament comunicatiu, com un instrument per facilitar l’aprenentatge i com a recurs per a l’organització escolar.

Per tant, podem comprovar com les tic són un recurs que ens ajuda a cercar recursos i informació, com a mitjà per intercanviar experiències, com una eina de comunicació, com a recurs d’expressió i creativitat, etc. Tot això, ens facilita l’aprenentatge, la investigació, l’obtenció de recursos didàctics, la comunicació entre els agents educatius i l’organització administrativa del centre i l’aula; per tant, l’escola actual no pot renunciar a la introducció de les noves tecnologies dins l’aula.

Perquè aquesta introducció es pugui realitzar és important que en primer lloc els centres contin amb una infraestructura adequada: una aula d’informàtica adequada, ordinadors dins les aules, pissarres digitals, connexió a internet, etc. En segon lloc, es imprescindible un manteniment i una actualització dels equips, per això, és necessari un servei de manteniment de les tic i una coordinació tècnica-pedagògica que ajudi a l’assessorament dels mestres. Alhora, també és important obtenir recursos didàctics que siguin de qualitat; al mateix temps una creença i un recolzament de l’equip directiu i l’equip docent és imprescindible perquè la introducció de les tic funcioni i continuï. I, per descomptat, la formació adequada del professorat permetrà que tinguin la motivació i l’actitud positiva adequada per utilitzar les tic dins l’aula.

En definitiva, la introducció de les tic a les aules és una realitat; el seu aprenentatge és fonamental per preparar els futurs ciutadans de la manera més completa possible perquè es puguin introduir i adaptar a la societat. Però, per tot això encara queda un llarg camí; la manca de recursos degut al cost econòmic que suposen i la falta d’una bona formació del professorat són dos pilars bàsics que manquen. Tot i així, avui dia, no podem discutir la necessitat d’una introducció de qualitat de les tics dins l’aula.

El Software Educatiu

L’estudiant del segle XXI ha canviat la seva forma d’aprenentatge; ara ja no es conforma amb un model d’autoritat que tenia tots els coneixements (el mestre), ni en que se li presentin els continguts de manera extensa i monòtona. L’era digital ha creat aquest canvi; els infants han canviat la seva manera d’aprendre, la recerca de continguts es diferents, etc. Amb conseqüència, la industria hi ha sabut treure partit: editorials i programadors han creat i extret al mercat un infinit de material informàtic. Però en aquest text en centrarem en concret amb el software educatiu.

Així doncs, actualment, podem observar com disposem de varis programes etiquetats com educatius. Però, realment compleixen la funció d’educatius? Fins a quin punt és realment un programa educatiu o una simple etiqueta per obtenir més ventes?

Santos, a la seva lectura Algunas consideraciones en torno al software para Educación Infantil de Santos Urbina publicada a Edutec. Revista Electrónica de Tecnología Educativa reflexiona sobre aquest punt creant un llistat de característiques envers als programes educatius:

•         La presentació del producte que ha de ser cridanera.

 Una bona presentació decidirà el gran percentatge d’èxit o fracàs del producte. Unes frases cridaneres, un regal a l’interior... són estratègies per augmentar les ventes; però un altre d’aquestes estratègies és etiquetar el producte com a educatiu.

La demanada existent de softwares educatius fa que els productes s’etiquetin com a tal sense que realment hi hagi cap verificació educativa del producte.

•           La inespecificitat del destinatari.

Per abraçar un nombre major de destinataris, els productors venen el mateix producte amb un ventall d’edats que poden comprendre des de els 2 als 8 anys. Però aquesta inespecificitat d’edat disminueix el seu valor educatiu, ja que es impossible que puguin realitzar les mateixes activitats infants d’edats i moments evolutius tan diferents. Això, crea la necessitat que el software educatiu sigui creat per una edat concreta i així adaptar-se a les necessitats especifiques d’aquesta edat.

•         Les instruccions/consignes/indicadors.

Si ens referim a softwares infantils, Santos ens indica que “en ocasions les consignes s’ofereixen de exclusivament verbal ja que els programes es dirigeixen a un públic no lector. Però, donada l’edat dels destinataris, es necessari que siguin summament clares pel que es refereix al llenguatge empleat i completes. [...] Les explicacions que s’ofereixen a l’usuari han de ser clarament audibles i intel·ligibles.”

•          Els menús/barres de botons

En aquest punt, trobem la necessitat de que els botons siguin suficientment clars, fitxes i que permetin la interacció de l’usuari amb el producte de forma senzilla i adequada.

•           Els punters.

De la mateixa forma que al punt anterior, el punters han de facilitar la interacció per això és imprescindible que siguin suficientment visibles però sense arribar a l’extrem de distreure a l’usuari.

•          L’ús tutelat o autònom.

Que l’infant pugui interactuar per ell mateix o necessiti d’ajuda és un element que s’ha de planejar a l’hora de crear un software i que s’hauria d’indicar en el joc, ja que és un punt que modificarà tota la seva utilització; es a dir, si el programa ha de ser tutelat no tan sols es necessita la disponibilitat de l’usuari, sinó que els pares o mestres també han de participar en el programa. En canvi, l’ús autònom no tants ajuda a progressar amb la pròpia autonomia, també permet utilitzar-lo de forma individualitzada sense dependre de cap altre persona.

•          Complexitat cognitiva de les activitats

És necessari que les diverses activitats que componen el programa tinguin una dificultat similar. Encara que es recomanable que les activitats disposin de diferents nivells de dificultats, és millor que aquests nivells augmentin o disminueixin pel que fa a cada una de l’activitat però que el conjunt d’activitats siguin similars i, no ens trobem així que el trencaclosques és d’una dificultat extrema que no es pot aconseguir i que el memori resulta avorrit per la manca de dificultat.

•           Adaptació a les capacitats psicomotores dels nins.

S’ha de tenir present el moment evolutiu en que es troba l’infant d’aquella edat; ja que aquest fet repercutirà amb les diverses accions psicomotrius que pugui realitzar. “S’ha de tenir en compte que una feina tan simple per un adult com fer clic sobre un determinat punt de la pantalla pot albergar series dificultats per un nin de tres anys que haurà de controlar: el moviment de la seva mà, el desplaçament del punter a la pantalla, la seva immobilitat sobre el lloc desitjat i, afegint això, aconseguir fer clic sense que es mogui el ratolí.” Santos

•         Tractament de l’error

L’umbral de frustració és diferent dels infants als adults, per tant, a l’hora de crear un software infantil s’haurà de tenir present com es tracta a les errades; ja que depenent de com siguin podem desanimar a l’usuari a que abandoni el programa.

•         Variables dialectals o idiomàtiques.

Avui dia podem obtenir programes on podem treballar diversos idiomes, el que ens permet poder tenir uns coneixements d’aquests idiomes estrangers. Però, alhora, ens trobam amb productes del nostre idioma que estan amb un dialecte diferent; encara que això també pot ser una font per enriquir-nos lingüísticament, ho hem de tenir present perquè per als més menuts els pot crear dificultat d’enteniment.

  

•           Guia didàctica

Per últim, la guia didàctica, en opinió de Santos, “és un element d’inclusió obligada en tot material amb intencionalitat educativa manifesta. Ja sigui en versió impresa o electrònica, s’hauria d’adjuntar una guia detallada amb orientacions per educadors i pares, on s’especifiquin els objectius que es pretenen, suggerir modalitats d’utilització del material, etc.”  “La inclusió d’una bona guia didàctica hauria de ser garantia de la presencia d’algun professional de l’educació en l’equip de producció del material”.

Així doncs, en una era on les tecnologies van ocupant més importància, els softwares per als infants van guanyant adeptes en àmbits tan diferents com pugui ser l’escola. És una realitat la necessitat d’introduir-los, no tan sols a les cases (que la gran majoria ja hi estan), sinó als centres educatius i així, formin part dels diversos i diferents processos d’aprenentatge. Però per això, es imprescindible que no ens conformem amb simples softwares infantils, ni en softwares etiquetats d’educatius que no són més que un engany per crear ventes. Gràcies a la reflexió de Santos, podem observar algunes característiques que ens ajuden a comprovar el valor educatiu que posseeixen els softwares i poder discriminar així els softwares impostors; per finalitzar, de les característiques que hem vist, vull fer un incís a la guia didàctica, que baix el meu punt de vista, hem pareix una de les més importants a l’hora de comprovar el valor educatiu d’un software, ja que és aquí on es recolliran de forma visible els elements educatius i on es podrà apreciar la col·laboració de professionals d’aquest àmbit.

Possibilitats didàctiques de l'ordinador i les xarxes

En aquesta entrada, com ens indica el seu títol, tractarem les possibilitats didàctiques de l’ordinador i les xarxes dins les aules. Aquestes són moltes i molt variades; però abans de tractar el tema principal que ens ocupa necessitam fer esment i reflexionar sobre l’enorme canvi que han produït les noves tecnologies a la nostra cultura.

Així doncs, podem afirmar que les tecnologies de la informació i la comunicació, TICs a partir d’ara, estan molt presents a les nostres vides i ja formen part de la nostra realitat diària. Vivim en un moment històric molt interessant: els joves han crescut en una societat on les tecnologies els han acompanyat en el seu desenvolupament, i aquestes han variat i sorgit com no ho havien fet al llarg de la humanitat (Cabero). Aquestes tecnologies han canviat la societat, la seva manera de comunicar-se, de relacionar-se, d’aprendre, de moure’s, etc. Aquests canvis són reals, i el món educatiu no els pot ignorar.

Boschma ens assegura que la generació d’ara és distinta a la nostra degut a tres canvis fonamentals: “ha decaigut la importància de l’autoritat com a font de coneixement, ha nascut una manera diferent d’accedir a la informació i l’ordinador ha deixat de ser una màquina d’escriure sofisticada per convertir-se en una màquina social”.  Per tant, si els infants d’avui tenen una visió diferent i una manera de fer i d’aprendre diferent, per què seguim amb una educació arrelada als mètodes tradicionals i som tan reticents a introduir la noves tecnologies d’una forma real?

L’evolució d’aquestes tecnologies va a una velocitat extrema i el canvi és constant. Exemple d’això és l’evolució de la web 1.0 a la 2.0. La primera ja va revolucionar les Tics però immediatament es va veure superada per una altre revolució, la web 2.0, d’on sorgiran altres termes com l’educació 2.0, l’empresa 2.0 o la societat 2.0. Aquesta web “implica una evolució tecnològica – instrumental des de la web 1.0; és el passar d’una web estàtica a una dinàmica, la transformació de la web com a lectura a la web com escriptura, el canvi d’una web textual a una audiovisual, i la utilització de noves eines de comunicació més participatives i col·laboratives”. (Cabero) Les característiques d’aquesta, com ens assenyalen (Pardo, 2007; Castaño i altres, 2008) són:

•      És dinàmica: els continguts s’actualitzen constantment.
•      Són col·laboratives: s’elaboren per un grup de persones.
•      Són simples i intuïtives.
•      Poden ser utilitzades sense necessitat d’instal·lar res a un ordinador. La web és la plataforma.
•       Entorn amigable i interactiu.
•       L’usuari té la capacitat de gestionar: què, quan i com publicar.

La web 2.0 és un gran exemple del canvi que s’està produint i esmentàvem al principi. És una eina que introdueix la “interactivitat, aprenentatge col·laboratiu, multidireccionalitat, llibertat d’edició i difusió...” (Cabero); però, evidentment, la seva qualitat dependrà de l’ús que en facin d’ella. Perquè a pesar que aquest pot ser un instrument molt útil per a l’educació, no vol dir que la seva utilització impliqui introduir la innovació i aprenentatges tecnològics de qualitat; serà la forma que en faci d’aquest estri el que ens aporta la qualitat, es a dir, no tan sols és vàlid la quantitat d’ús que se’n faci, sinó que és més important la qualitat d’aquest ús.

Així doncs, podem observar com la web 2.0 pot ser una gran possibilitat didàctica de la xarxa. Però aquesta web no és una simple eina, és tota una revolució que va més enllà de la tecnologia. Com ja hem esmentat, de la web 2.0 surten altres termes com l’educació 2.0; com ens diu Cabero: “seria aquella que tenint en compte les noves característiques dels alumnes, i les possibilitats de les noves eines de comunicació que s’han originat a la xarxa de la filosofia de la web 2.0, es planteja una nova forma d’actuar i replantejar el fet educatiu. Per tant, continuant amb aquest gran canvi que s’està produint, observam que a l’escola també s’ha ocasionat, amb la gran diferència que la seva evolució és més lenta que l’evolució que duen a terme els seus alumnes. Així doncs, trobam dos ritmes evolutius que haurien d’anar en consonància però no és així; el que provoca un retràs en la qualitat de l’educació i alhora fa evident els beneficis que existeixen a una educació 2.0.

Amb això, el que hem vull referir és a la diferència obvia que existeix envers al canvi d’aprenentatge que tenen els alumnes d’avui dia degut al canvi produït a tots els àmbits de la societat i l’ensenyament que hi ha actualment a les escoles. Això fa veure evident la necessitat de canvi educatiu; les classes necessiten d’una interacció i una col·laboració activa, d’aprenentatges múltiples, de fonts d’informació diverses... i tot això, ens ho ofereix l’educació 2.0. Per tant queda evidència de la possibilitat didàctica de l’educació 2.0 ja que dota de possibilitats als docents per fer arribar els continguts i objectiu del currículum als seus alumnes d’una forma real i adaptada a les seves necessitats d’aprenentatges.

Per facilitar la comprensió del que hem citat anteriorment, podem observar diversos exemples d’aquesta metodologia. Un d’ells seria l’exemple d’un docent que va utilitzar com a eina el twitter encarregant al seu alumnes de secundària el treball d’anar resumint “El Quixot” en aquesta plataforma. Aquest treball que inclou l’educació i la web 2.0 treballa alhora una gran quantitat d’aprenentatges dels continguts i objectius que hi ha al currículum. Com aquest exemple també d’altres podrien ser semblants, com la creació de plataformes per treballar diversos projectes, la recerca de material per treballar alguns temes, etc.

Així doncs, ens podem fer una idea de les infinites oportunitats que té la web 2.0 si l’introduïm dins una educació 2.0. D’igual manera, i encara que pràcticament no l’hem esmentada, vegem les possibilitats que ens ofereix la xarxa: des de facilitats a l’hora de realitzar una comunicació més instantània i més completa a eines educatives que ens permeten treballar diversos temes i continguts.

Però la xarxa i l’ordinador ens possibiliten un infinit de possibilitats, i una d’elles que vull citar són la caceres del tresor. Aquest és un element més que ens ofereix la xarxa, consisteix en la creació, podríem dir de joc, on es tracta un únic tema i l’objectiu és profunditzar els coneixements d’aquest tema. El seu transcurs sols ser la disposició d’algunes preguntes referent al tema i per a poder-les contestar l’usuari ha de realitzar una recerca per la xarxa on normalment els recursos ja venen establerts; aquesta recerca a més de donar-nos les respostes de les preguntes ens ajuda, d’una forma lúdica, a interioritzar diversos coneixements del tema. Al finalitzar solem trobar una pregunta final on la resposta no està als recursos que ens han disposat, sinó que és la mateixa recerca i el conjunt de tota la informació que ens permet obtenir la seva resposta. Per tant, aquest element és un altre possibilitat didàctica que obtenim de l’ordinador i la xarxa que ens és molt útil per treballar a les aules.

Així doncs, observem que les possibilitats didàctiques de l’ordinador i la xarxa són infinites, sempre que els docents tinguin una adequada formació al mateix temps que la motivació, creença i disposició suficient per treballar amb aquestes eines els alumnes podran obtenir una educació més adient al seu nou estil d’aprenentatge que ha modificat aquesta evolució tecnològica.